Entrevista Raimon Coll

És una recreació basada en la realitat, un híbrid entre una pel·lícula i un documental. El que s’explica és l'experiència de fer un primer vi, tant a la vinya com al celler, amb tot el cicle vegetatiu de la vinya i la feina al celler, amb les seves coses bones i les que no ho són tant.

Per què aquest títol?

La banya, en aquest cas, és la banya de la tossuderia, de "posar la banya". Perquè la banya també es pot interpretar com la banya de l'agricultura biodinàmica. Molta gent m'ha preguntat si anava sobre això, però no hi té res a veure.

Tot és de producció pròpia. Això ha influït en el temps de treball?

El documental s'ha rodat durant un any i mig, i s’ha anat muntant de mica en mica. No tenia un guió molt preestablert, sinó només quatre notes per saber cap on havia d’anar. Anava fent sobre la marxa.

Ha tingut això alguna influència en el pressupost?

Com a pressupost, no és que sigui una pel·lícula cara, ja que bàsicament era anar a la vinya i autofilmar-me. Algunes vegades també em filmava la meva xicota. Ara, s’ha de ser realista, perquè si comptéssim les hores passades, es dispararia el pressupost. Darrere “La vinya i la banya” hi ha moltes hores de muntatge, amb més de vint hores de material filmat, per reduir-ho al final a 63 minuts.

D’on va néixer la idea del documental?

Un dia, una amiga em va comentar: “Ja que tens la vinya, i has estudiat cinema, hauries de fer alguna cosa”. I rumiant-ho, vaig pensar que ho faria, però explicant-ho tot. Això volia dir explicar les coses bones i les que no ho són tant.

 

Aquesta part era la que em feia més por que no acabés de funcionar, que fos massa atrevida, i crec que ha acabat sent la part amb què la gent s’ha sentit més identificada. Tenia clar que no volia explicar només una història vitivinícola, això ja ho ha fet molta gent, i molt bé. M’interessava més explicar la part humana del fet de, per exemple, voler registrar una marca i tenir oposició, o demanar si et poden fer una premsada i que et diguin que no. Molts “no” i molts silencis. Molts silencis.

Però sí que va acabar funcionant i et vas emportar el Gran Premi del Jurat a Bordeus. T’ho esperaves?

No m'ho esperava gens, ja que competia amb films de tot el món i de gran pressupost. La meva pel·lícula és molt senzilla i feta amb els mínims mitjans. Per això, guanyar a Bordeus, amb el Gran Premi del Jurat d'aquest festival de cinema que és dels més importants, va ser tota una sorpresa. I una gran satisfacció, perquè per mi França és l’avantguarda del cinema i l’avantguarda del vi.

Parla’m una mica de com és la pel·lícula...

La pel·lícula té un punt cinematogràfic, un aire cinèfil, que crec que es nota. Un tempo molt lent, plans molt llargs, pauses, silencis, no hi ha música. Això és atrevit perquè el públic no hi està acostumat. En aquest cas, el públic francès és un públic molt cinèfil, molt acostumat a aquests tempos tranquils i lents. “La vinya i la banya” lliga amb la seva forma de veure el cinema i entendre la vida.

Creus que es van sentir identificats?

Crec que si els va agradar la pel·lícula és perquè s'hi van sentir identificats. Exposo una realitat que suposo que allà també passa. Segur que entre els cellers hi ha molta competència i molt d’individualisme i secretisme.

En una entrevista, vaig llegir que comentaves que a la vinya hi ha “molt d’esforç i poc premi”. Pensaves que això et passaria també amb “La vinya i la banya”?

A la vinya i al celler arribes a la conclusió que hi ha molt d'esforç per fer el vi i després molt poc premi perquè costa vendre'l. I sí, amb la pel·lícula tenia aquesta sensació, que tornaria a ser un “molt d’esforç i poc premi”. I no ho puc dir. És la vegada que m’ha agradat més equivocar-me a la meva vida.

Aquest vespre es projectarà “La vinya i la banya” a la Societat Cultural la Munienca, què se sent al presentar-ho davant del teu poble?

Aquí a La Múnia em fa respecte presentar-lo, perquè sempre fa cosa jugar a casa. Sobre l'experiència al poble sempre dic que "ningú és profeta a casa seva". No sembla que el de Cal Minguet pugui guanyar un premi a París. Però, això és normal. Sense anar més lluny, el jurat del Most de l’any passat no em va donar cap premi. Ha calgut triomfar després a fora perquè et reconeguin a casa.

I per finalitzar, amb què et quedes: el món vitivinícola o el cinematogràfic?

El cinematogràfic. He descobert moments molt bonics a la vinya. Sobretot, amb la naturalesa. El que passa és que el món vitivinícola té aquesta part més lletja (que al cinema també hi és) de la logística de la producció i de les relacions humanes. El cinema és més artístic. Fer un vi té un punt més artesà que artístic.