"El Dakar va ser una experiència increïble que repetiria sens dubte"

 

 

El Pep Sabaté, de l’equip Palibex Dakar Team, és un veí de Guardiola i aquest any fins als últims tres mesos no sabien del cert si anirien al Dakar. Per problemes de salut, un dels seus mecànics de tota la vida finalment no hi va poder anar i ens ho va dir a nosaltres. El meu germà ha de ser pare d’aquí poc i ell ho tenia molt complicat per anar-hi però jo no tenia cap compromís més enllà de la feina i vaig acceptar encantat.
 

Físicament no vaig haver de fer res en el tema del mal d'altura ja que arribàvem a pujar fins a 4.800m. L’únic que va ser una bogeria és que el mateix dia que vaig decidir que anava al Dakar, a les 4 de la tarda em van donar un llistat amb tot el que havia de prendre (roba, medicaments...) i ho havia de tenir tot preparat per aquella mateixa tarda, ja que els camions marxaven cap a Le Havre, al nord de França, a passar les verificacions i agafar el vaixell que els duia fins a Lima.
 

Va ser tot molt ràpid. En cosa de tres hores la meva mare quan va plegar de treballar va venir a la feina i em va portar tot el que necessitava. Va ser posar-ho tot dins la maleta i carregar-ho al camió. El dia de la presentació de l’equip a Madrid, el camió va patir un accident i la mateixa nit anàvem a Burgos a reparar-lo perquè havia d’anar fins a Le Havre al cap de quatre dies, sinó perdíem el vaixell cap a Lima.
 

Va ser tot bastant a l’aventura, només coneixia al Pep. Abans que els camions marxessin cap a França vaig anar amb el meu germà a ajudar-los a fer una mica de manteniment i una posada a punt i allà vaig tenir un primer contacte amb algú, però tan sols de treballar i saludar-nos.

 

 

La meva feina en principi era només fer de mecànic. Anava de copilot en un camió d’assistència, no anava fent els trams de carrera. Durant el dia fèiem els trams d’enllaç i quan arribàvem als vespres a la següent ciutat, ho muntàvem tot, revisàvem el camió i en fèiem el manteniment. I si hi havia algun problema, ho reparàvem durant la nit perquè al matí el camió pogués continuar.
 

Totalment. Al principi va ser bastant suau perquè hi havia diverses etapes en bucle en les quals els camions sortien i tornaven a la mateixa ciutat i per tant, nosaltres només havíem d’esperar. Però a la segona setmana, vam començar a fer cada dia 700 o 800 quilòmetres, que són 12 o 13 hores de camió sense parar. Menjàvem per dinar unes bosses de supervivència amb barretes energètiques, pomes i sucs que ens donaven. Marxàvem a les 8 del matí i arribàvem més o menys a mitjanit. Muntàvem les carpes i adequàvem tot l’espai que necessitàvem, anàvem a sopar en una escapada i esperàvem que arribessin els camions, que podia ser a la 1, a les 3 o les 4, nosaltres no ho sabíem.
 

Gairebé no dormíem res. Quan acabàvem de treballar i de revisar que tots els camions estiguessin bé, muntàvem les nostres tendes i dormíem 1 o 2 hores, depèn. Durant els viatges en camió, com eren tan llargs, allà sí que podíem aprofitar i descansar una mica.

Sí, i més d’un. Allà no hi ha hora d’arribada però al matí hi ha hora de sortida. Quan surt l’últim tens un temps per sortir, si no surts en aquell temps, estàs desqualificat. Hi va haver un dels dies que es va trencar la cardan i el camió va quedar-se avariat a uns quilòmetres de Fiambala, però al final van poder reparar-lo i arribar al següent bivouac de bon matí i allà vam haver de reparar ràpidament l’avaria per poder seguir en carrera.

Més o menys va ser el mateix que m’esperava. Aquí estic acostumat a treballar 14 hores o més cada dia i ja estic adaptat a treballar intensament. Allà estàvem 24 hores pendent de tot el que pogués passar i vulguis o no, el ritme que jo portava em va ajudar.
 

L’equip era Palibex Dakar Team i dins d’aquest equip hi havia 4 camions d’assistència: 2 pels camions de carreres i 2 per un equip que portava assistència per a motos. Tots anàvem sota la cúpula de Palibex però dins hi havia dues branques. I també hi havia els 2 camions de carreres. El meu equip de treball érem 4 mecànics: un de Pacs, un d’Amposta i un altre de València, però anàvem tots junts.

El Rafa Tibau, tota una icona en el món del Dakar, ens deia que era el primer any que portava tants joves a l’equip. Dels 4 mecànics del meu equip, tres érem bastant joves i rookies, és a dir, era el primer any que hi anàvem. Cadascú tenia unes tasques a fer prèviament definides però finalment uns ens ajudàvem als altres.

L’ambient que es respirava dins l’equip era boníssim, cosa que també ajuda. Si hi havia problemes, ningú cridava, i mira que hi havia nervis perquè s’havia de fer molta feina, però tots ens ajudàvem entre tots i anàvem a una. I també amb altres equips hi havia molt bon rotllo.
 

Vam passar per unes carreteres ben estretes per les muntanyes dels Andes i per uns llocs amb uns paisatges desèrtics, que al final es veien com a tres o quatre casetes, que semblaven trets d’un documental del Discovery Max. I quan passàvem per la carretera, els nens de 3 o 4 anys ens aturaven i ens cridaven. Nosaltres portàvem menjar en llaunes i aigües per a donar-los i ells eren els més feliços.

 

El que potser he après més és la consciència d’estar en un equip de carreres i de reparar tots els problemes principals i saber que hi ha problemes menys importants que s’havien de deixar perquè no hi havia temps. També he après que el treball en equip és imprescindible, van ser 23 dies tots junts i t’havies de portar bé amb tothom per a poder treballar tots units.
 

Si, sens dubte. Va ser una experiència que em va agradar molt. A més a més, estar allà amb l’elit de tots els pilots com el Carlos Sainz o la Laia Sans que gairebé els teníem l’un al costat de l’altre va ser increïble.