"Diari d'una adopció", un conte solidari del Santi Morató

Abans que arribi el Santi Morató, em torno a fullejar “Diari d’una adopció”. No puc evitar que al llegir algunes de les pàgines del conte m’esborroni al posar-me en la pell del volcà d’emocions que viuen els pares que adopten. És un tema que tot i semblar impossible, encara no està normalitzat al 100%. L’Ajuntament de Castellví de la Marca ha decidit donar a cada classe de l’escola, a la llar d’infants i al casal d’avis un exemplar de “Diari d’una adopció” per a posar el seu granet de sorra en la difusió i normalització de l’adopció.

 

El llibre neix pràcticament el primer dia que vam arribar a Bamako. Jo sóc pintor i un dels altres pares amb els quals vam anar a adoptar escrivia, i per aquí va començar a néixer la idea de fer un llibre. El projecte del llibre no va anar del tot bé, ja que vam fer un llibre molt més extens i, tot i que publicar-lo era viable, costava molts diners.
 

Al cap d’un temps, vaig decidir continuar tot sol, seguir treballant amb una part dels dibuixos (il·lustracions) ja fets i mirar de fer alguna altre cosa, algun altre tipus de projecte. I d’aquí es d’on va sortir aquest conte en el qual tant les il·lustracions com el text són meus.
 

Un cop vaig tenir els dibuixos, em vaig presentar al concurs Biennal d’art de Sant Pere de Riudebitlles (obra sobre paper) amb aquest conte però en un altre format. Allà em vaig trobar amb un editor que conec de Vilafranca i ell em va plantejar crear aquest conte. Vaig redactar el text i a partir d’aquí, vam buscar finançament a empreses, ONG, Ajuntament... per arribar a aconseguir els diners que necessitàvem per a poder-lo fer.
 

Des que vam arribar de Mali i amb diferents alts i baixos, van passar 4 anys fins a poder arribar a fer el conte que va veure la llum el Sant Jordi passat.
 

Tots els beneficis de la meva part de la venda del llibre van destinats a l’orfenat on vam adoptar a la Maria, la meva filla.
Ara fa dos mesos vam donar 1.200€ a IPI COOP, l’ONG on vam anar a adoptar a la Maria, i aquesta els va lliurar a l’orfenat. Els diners van anar íntegrament destinats a menjar, que és el que més necessiten com llet en pols, verdures en potets i coses bàsiques.
 

Ara estic reescrivint el conte per a poder fer-ne difusió a les escoles. El que vull és intentar explicar el conte per a que els nens i les nenes vegin els diferents tipus de colors de pell, de famílies i explicar-los l’experiència emocional d’anar a buscar el teu fill. Començaré primer per Sant Martí i després vindré a “El Castellot”.
 

El que vull aconseguir és explicar no només els diferents tipus de famílies sinó també el que passa allà, que al conte s’explica una mica. Va bé fer una mica de pedagogia sobre aquest tema per veure que aquí tenim molt i allà no tenen res; viuen amb 4 coses a les cases i poc menjar, no tenen clavegueres, no tenen aigua potable, no tenen carrers, tot és bastant brut i és un món molt complicat.
 

Crec que és molt necessari fer aquest tipus de difusió, ja que hi ha coses que no estan gaire normalitzades. Nosaltres no ens hem trobat amb cap problema però sí que el tema de l’adopció, depèn com, encara costa de veure. Anar amb la Maria pel carrer a vegades et dóna la sensació que vas amb un focus, perquè la meva dona i jo som blancs i ella és negra i sembla que tothom et va mirant.
 

Els nens, si han començat des de ben petits, per ells és bastant normal, perquè ho veuen cada dia i per ells és una cosa normal. Però si et ve de nou, a vegades alguns nens i nenes poden fer comentaris una mica picants.
 

És un conte que no intenta reflexionar ni sobre l’adopció ni donar unes pautes sinó simplement explicar la vivència personal dels 6 dies que vam estar allà i del que fèiem i pensàvem cada dia. És una experiència molt intensa, de vincles molt forts i on tot està a flor de pell.
 

És un regal per a ella i nosaltres sempre li hem explicat tot, no li hem amagat res i a casa sempre ha sigut tot molt normal. De fet, quan el conte es va poder tirar endavant, vaig parlar amb la mestra de la Maria a l’escola i amb la Maria preguntant-li si realment li feia vergonya o no que sortís ella al llibre, ja que això ho veuria molta gent. Si això havia de ser una cosa en contra de la meva filla, no hagués publicat el conte. Però ella està contenta i encantada que la gent conegui la seva història i ara que aniré a les escoles, encara més. A vegades et demana que li expliquis però com per ella és tot tan normal, no li dóna tanta importància. Jo crec que li donarà més importància quan sigui més gran.
 

El venc jo mateix i també es pot trobar a algunes llibreries de Vilafranca com La Cultural o Cuscó.